Skip to content

Patró Sant Rarimi

QUÈ EN SABEM DE SANT RARÍMI?

Sant Rarími forma part d’un grup de Sants Màrtirs desenterrats a les primeries del segle XVII , a diferents esglésies i llocs de la ciutat de Càller, per ordre de l’arquebisbe de Càller, monsenyor Francisco D´Esquivel . Segons sembla, les diòcesis sardes de Càller i Sàsser es disputaven la primacia eclesiàstica de l’illa, el que motivà la recerca dels vestigis cristians més antics per cadascuna de les diòcesis.

L’illa de Sardenya havia estat des de’ls temps de l’emperador romà Còmodus (180-192 d.C.) un lloc de deportació de malfactors i cristians, on eren obligats a treballs forçats a les mines. Amb l’avanç de la romanització avança també el cristianisme, i així hi trobem el primer bisbe sard conegut, Quintasi de Caller, que participa al concili d´Arle el 312.

Durant la segona meitat del segle V, els vàndals, que havien avançat des de centre Europa per la Gàl.lia i la Hispània, son expulsats pel visigots i s’instal·len al nord d’Àfrica on funden el seu regne. Amb l’arribada dels Vàndals mols cristians del nord d’Àfrica han d’abandonar les seves terres, ja que els vàndals practicaven l’arrianisme, una heretgia cristiana condemnada al concili de Nicea el 325. Amb ells ho feren també, molts bisbes i preveres, que a més s’endugueren els cossos dels seus sants, entre ells el de Sant Agustí, i s’instal·laren a l’illa de Sardenya, on restaren fins a la desaparició del regne Vàndal el 533.

En un principi Sàsser els proclamà primada de l’illa adduït tenir les restes cristianes més antigues. Però, l’arquebisbe D´esquivel no tardà en reaccionar i manà unes excavacions al subsòl de les esglésies més antigues. Això fou el 7 de novembre de 1614, divendres de la capvuitada de Tots Sants, després de fervoroses pregaries i dejunis i la celebració d’uns solemne missa.

La primera en ser excavada va ser la de Sant Sadurní, a la que seguiren les dels Sants Llell i Maur, l’església rupestre de Santa Restituta i la de l’arquebisbe callerenc Sant Llucíferus. Sembla ser que el nostre Sant fou trobat en aquesta última església.

En el desenterrament de les tombes hi participaven no sols els obrers, sinó que hi havia clergues, religiosos,fidels diocesans, i un notari que prenia nota minuciosa de tot el que allí trobaven i succeïa.

No a tots els cossos trobats se’ls hi atribuí l’aureola de màrtir, si no que seguint la metodologia del moment, s’observaren les llegendes i signes en les làpides o nínxols que així ho acreditaven.

El 1617, després de tres anys d’iniciades les excavacions, l’arquebisbe D´Esquivel, envià una relació de tot el que allí s’havia trobat al Sant Pare, en aquells moments Pau V. Aquest, complagut, manà que`l manuscrit amb la relació de tots els Sants màrtirs fos incorporat a l’Arxiu Vaticà, així com autoritzà que les relíquies trobades poguessin rebre “ homenatge pietós dels fidels de tota l´església catòlica”. Amb aquesta autorització, D´Esquivel feu construir, excavada en la roca, sota la catedral el Santuari dels Màrtirs de Càller, que fou inaugurada el 27 de novembre de 1618. La cripta fou dedicada a Santa Maria, Reina dels Màrtirs. Tot i això no totes les relíquies foren enterrades en la dita cripta, sinó que algunes viatjaren a altres localitats fora de l´ illa, ja fos a la península itàlica i d’altres llocs. Algunes d’aquestes vingueren a parar a diferents llocs del Principat de Catalunya com ara Vilassar de Dalt, al Maresme, Caldes de Montbui, al Vallès Occidental, Figuerola del Camp, al Alt Camp, i al Monestir de Montserrat.

El 1625 es reben, a Montserrat, disset o divuit cossos de sants màrtirs de l’illa de Sardenya, i el 1660 es fan construir sis o set arquetes de plata cisellada, conegudes com les arques prodigioses , per posar-hi les restes dels sant màrtirs. Es fan grans festes i es fixa el 10 de maig com a festa pròpia per al seu res.

Les arquetes foren encomanades a un orfebre de València, i portades a Barcelona per via marítima. Conten que poc abans d’arribar a port s’aixecà un temporal que posà en perill el petit vaixell. Els mariners creient-se perduts, llençaren a l’aigua tota la carrega, excepte les arquetes, ja que un mariner sabent que anaven destinades a Montserrat invocà a la Verge. I així fou que en un instant es trobaren, sans i estalvis, dins de port.

Montserrat, a la seva vegada, donà a la vila de Martorell i el poble de Sant Feliu de Llobregat sengles relíquies dels sants màrtirs. Un braç de Sant Benet màrtir per Martorell i una cama de Sant Rarimi Màrtir, arquebisbe de Càller, a Sant Feliu de Llobregat.

De totes aquestes relíquies, que arribaren a la nostra terra, només es conserven les dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt.

Diu la tradició popular que la reliquia arribà en a la nostra població, en processó, un 12 d’octubre i que per això es celebra la seva festa aquest dia. No obstant El sr. Llorenç Sans, molt probablement basant-se en els goigs publicats el 1883, ens diu en el seu escrit sobre el Sant, que la festa en el seu honor se celebra en aquesta data perquè va ser aquest dia del 1625 en que fou descoberta una peça de l’arca que contenia les seves despulles a l’església de Sant Lucífer.

Sigui com sigui, aquesta data és la que arribat fins els nostres dies com la festa de Sant Rarimi.

Avui la relíquia ha desaparegut, no se`n sap res, ni de com ni quan va desaparèixer. Si que sabem que en diferents visites pastorals, el 22 de maig de 1698 i el 6 d’octubre de 1735 es fa referència de la seva existència a la nostra església parroquial i que havien estat aprovades el 1672.

Coneixem només tres batejats amb aquest nom, Rarimi Roquer, nat el 12 de novembre del 1681, Rarimi Dajú, nat el 15 de març de 1682 i Rarimi Molins, nat el 2 de novembre de 1710.

No obstant segons la gent gran, a Sant Rarimi també se li deia Sant Ramí , i per tant el femení seria Ramina, però també en trobem inscrits amb el nom de Rarimia,Remí, Remina, Remira.En Castellà: Rarimio i Remigio. Amb aquest nom s’han batejat 67 persones de primer nom, entrre 1802 i 1864 .En l’ actualitat 2007)viu Ramina Sagués, que segons ens va fer saber ella mateixa, celebra el seu sant,el 12 d’octubre.

Amb el nom de Rarimia, la nostra parròquia ha tingut tres campanes, la primera beneïda el 12 d’octubre de 1685, la segona el 10 d’octubre de 1787, molt estimada pel fet de que el seu toc desfeia les tempestes, i que fou destruïda per milicians en la destrucció del temple parroquial l’estiu del 1936, i la tercera beneïda el 30 de septembre de 2000 i que avui penja a la finestra del campanar que dona a la plaça de la Vila.

Solemnitat de Sant Rarimi

Goigs de Sant Rarimi